El cantautor Cesk Freixas es troba immers en la seva gira de comiat, una etapa plena de reflexió i reordenament. Una de les parades més especials serà el 17 de gener, a les 20.00 h, a l’Auditori de Girona. Aquest concert, gràcies a la col·laboració amb enCantados, serà totalment accessible per a les Persones Sordes, que podran gaudir de la música a través de la Llengua de Signes Catalana de les intèrprets/artistes Eva Colldeforn, Tamara Navarro i Anna Griera Parra. A més, les Persones Sordes podran accedir de forma gratuïta enviant un correu a assocencantades@gmail.com.

Cesk Freixas explica que aquesta gira no significa un final definitiu, sinó una pausa: «Plantejo una aturada de pocs anys per tirar endavant altres projectes musicals i conciliar millor els temes familiars, sobretot amb els meus fills.» Aquesta pausa és també una oportunitat per replantejar les prioritats i connectar de nou amb els valors que l’han definit des del principi: «Quan reprengui el projecte musical, segurament faré les coses amb molta més calma, pensaré menys en les quantitats i intentaré deixar-me endur per l’essència dels principis, quan les cançons es feien amb aquella voluntat de treure allò més autèntic i sincer”.

La importància de l’accessibilitat

«En aquest reordenament i repensament d’aquest final d’etapa abans de l’aturada, per a mi és molt important que alguns dels concerts de la meva última gira siguin tan accessibles com sigui possible», afegeix el músic i escriptor de Sant Pere de Riudebitlles (Alt Penedès). «Per això, em fa molta il·lusió la col·laboració amb enCantados a Girona, que permetrà que aquelles persones que no poden sentir amb les oïdes puguin gaudir de la música a través de la Llengua de Signes i els balls. Aquestes interpretacions, tan artístiques com creatives, expliquen les cançons amb una combinació única d’expressió i emoció”.

«Sempre he valorat molt l’accessibilitat. Ho poden sentir també amb les vibracions, amb la vista i amb les vivències que es creen als escenaris, a les platees, als teatres i auditoris, especialment si hi afegim aquesta interpretació en Llengua de Signes. Espero poder repetir-ho en moltes més ocasions per fer que les meves cançons arribin a moltes més persones”.

El concert a l’Auditori de Girona promet ser una experiència única i accessible, on emocions, vibracions i missatge es combinaran per connectar amb tot tipus de públic. Una cita ineludible per acomiadar, encara que sigui temporalment, un artista tan autèntic com compromès.

Segona col·laboració d’enCantados amb l’Auditori de Girona

Aquesta actuació de Cesk Freixas suposarà la segona col·laboració de la nostra associació amb aquest auditori, el primer gran equipament català que va apostar per les nostres experiències accessibles de música en Llengua de Signes per a Persones Sordes (i oïdores). L’any passat vam debutar-hi amb un concert molt reeixit de The Tyets, en horari familiar, amb les intèrprets de Llengua de Signes Eva García Codorniu i Anna Griera Parra.

Ens enCantanta que aquestes aliances tinguin una continuïtat tan profitosa i estimulant.

 

Setlist i lletres del concert:

Voler l’impossible

(ILS: Anna Griera)

Vam despertar en una plaça rodona,

vam veure el llenç de les teules d’Artà,

un carnaval des de Pego a Solsona,

riure a Cervera, a Cotlliure plorar.

Vam travessar amb barca els ponts de Girona,

des de Son Saura al castell de Biar,

baixar amb un rai del Pallars a Tortosa,

per dir país hem après a estimar.

Voler l’impossible ens cal,

i no que mori el desig.

Vam arribar al cim del Penyagolosa,

vam intuir Eivissa despertar,

un caminet de pols que ningú escombra,

de Miravet cap al Pinell de Brai.

Vam recollir la nit que ens empresona,

Elna, d’estels n’ets la maternitat,

pujar pel Segre i dormir a Ribagorça,

del Puig Major saltar fins al Puigmal.

Voler l’impossible ens cal,

i no que mori el desig.

Vam transcendir confins, cansats i descosits, un

territori inabastable, així el vivim, plorant a

Matarranya, sublimant a Diània, portant camals

mullats a Barna i a Felanitx. Llavors, vam dir

que sí rotundament, com qui amb els versos

crea terratrèmols, per dur la incandescència

terra enllà, i allaus al cim més alt de la

muntanya. I no teníem plans, ni una sola

certesa, i no sabíem on, ni amb qui, ni quan, tan

sols aquell reclam de canvi entre les runes, i tot

el fang del món, i tot el fang.

I ara què en fem de tanta lluna intensa

en aquest cel que ha quedat tan petit?

I ara què en fem de tanta nit encesa

que tots guardem com un tresor al pit?

Voler l’impossible ens cal,

i no que mori el desig.

Hossana

(ILS: Eva Colldeforn)

Serà com sempre haurem pensat,

hereus dels detalls, fills de l’atzar.

Dóna’m la vida, la poesia és l’únic Déu;

damunt la barca, dels carrers que haurem cremat.

Allà on Verdi comença el seu caminar,

el Sol arriba, lent, escales avall.

Vindrà el dia, amor, i portarà els teus ulls,

a les trinxeres de les places sense nom.

Ens trobarem algun dimarts,

potser a Diamant, i jo tornaré a fumar.

Canviarem el món, l’ordre del poder,

serem un sol govern d’ulls, instants i mans.

Serem el puny tancat, ciutats que acaben en a i l’eternitat;

la lluita contra els necis, l’abraçada infinita i temps aturat.

Em miraràs i callarem;

«la vida és ara», i dir ara és dir només.

Serem el crit fins que perdem la nostra veu,

guerrillera, solidària; guanyarem.

Mare de pàtria sense estat,

no marxis encara.

Arrela en la terra que t’espera

al sud de les teves mans.

Noves maneres de caminar,

no marxis encara.

Teu és el Sol que il·lumina la cambra,

guerrillera, solidària; guanyarem.

Serem el puny tancat, ciutats que acaben en a i l’eternitat;

la lluita contra els necis, aliances de guerra i temps aturat.

Cercavila

(ILS: Eva Colldeforn)

Vas trobar la porta oberta i vas entrar,

vas saber-me abraçar, vas guarir-me.

M’enlluernaven els reflexos dels tirans,

«t’ensenyaré a mirar», i vaig reviure.

Vas omplir tot el meu cos d’un tel estrany,

vas saber-me estimar, vas llegir-me.

Res va ser més oportú que el teu rescat,

sentir-me cuidat, també per dintre.

Vaig beure de tu i ara visc eternament,

vénen amb mi totes les coses que no t’he dit.

Una orquestra de flors i trompetes,

un seguici amb tabals i sonalls,

amb vestits de colors i disfresses,

cercavila de nans i gegants.

Vas portar-me un bosc de pins davant del mar,

vas saber-me tocar, vas ser brisa.

Ara esclata la ginesta al meu terrat,

«t’ensenyaré a volar, i seràs lliure».

Vaig beure de tu i ara visc eternament,

vénen amb mi totes les coses que no t’he dit.

Una orquestra de flors i trompetes,

un seguici amb tabals i sonalls,

amb vestits de colors i disfresses,

cercavila de nans i gegants.

Aigua

(ILS: Tamara Navarro)

Et despertes sempre a mitjanit

i esclata el teu somriure,

fas cara de voler-nos dir

“passava per aquí”.

Vas arribar amb tempesta

i ara ets un remolí,

que tot ho desordena,

i en tot em fas petit.

Aigua ets, irrefrenable,

que t’escapes d’entre els meus dits.

No hi ha pantà que et pugui contenir,

no hi ha cap mestre que sàpiga què dir.

Aigua ets, que t’escapes d’entre els meus dits,

no hi ha pantà que et pugui contenir.

Amb tu la bellesa

sembla que no té mai fi,

s’escurcen els verbs

i creixen els adjectius.

Declares una guerra

amb tots els teus efectius,

contra el temps, la impaciència,

matem monstres cada nit.

Aigua ets, irrefrenable,

que t’escapes d’entre els meus dits.

No hi ha pantà que et pugui contenir,

no hi ha cap mestre que sàpiga què dir.

Aigua ets, que t’escapes d’entre els meus dits,

no hi ha pantà que et pugui contenir.

Codii 777

(ILS: Eva Colldeforn)

Desallotjant la terra per ordre d’evacuació,

codi 777 en el llibre d’instruccions.

Les naus enfilen cap a Mart una nova invasió,

el planeta roig amenaçat de destrucció…

Una nit no és res si no ets amb mi…

I mentrestant la gent va pujant a l’últim vagó,

algú s’ocupa dels pobres sense compassió.

«No patiu que l’oncle Sam ja està aquí per salvar el món»,

els rebels s’aixequen a Mart amb la primera manifestació…

Una nit no és res si no ets amb mi…

(Si al final tot és igual, tirant la sort, tirant els daus,

si he nascut per estar boig, també he nascut per trencar el joc)

I el codi 777 del manifest alternatiu

col·loca als insurgents al capdavant de la revolta,

del tercer al quart planeta, quilòmetres que es poden salvar

construint la unitat popular, barri a barri, poble a poble,

perquè ara ja no són desenes, ara són milers

les persones que s’han quedat a la Terra, aquí, per salvar el món…

Una nit no és res si no ets amb mi…

Eh! Eh! Que bona la rumba per sembrar la il·lusió…

Una nit no és res si no ets amb mi…

Un brindis per les nostres vides

(ILS: Tamara Navarro)

Tu sorties del bar, amb la teva amiga,

fent campana de classe.

Jo t’esperava a la Diagonal,

davant la Facultat de Dret.

Quant n’érem de joves,

només vint primaveres,

amb més de dues-centes llunes plenes,

i la sang bullent de rebel·lia.

Les nostres veus sortien als carrers

per cridar «No, no, no a les guerres!».

Globalitzats o condemnats,

només esclaus de les veritats.

Vint-i-set anys no són res

si es porten bé, com tu, com saps…

Vint-i-set anys, què són a la fi?

Si el temps tortura, a qui abandonaràs?

Què se n’ha fet de les nostres vides?

De tanta lluita i tants somriures?

Un brindis per les nostres vides!

I quan vam descobrir que el món girava al revés

tot va agafar importància,

aquells viatges fins a Bilbao

després de tanta i tanta marihuana.

Ja ho veus, aquí estic,

davant la vida, una amiga

que amb el temps canvia les coses.

Buscant records dins la memòria.

Tu vols república, jo vull, millor,

que s’alci el poble amb la revolució…

Vint-i-set anys, què són a la fi?

Si el temps tortura, a qui abandonaràs?

Què se n’ha fet de les nostres vides?

De tanta lluita i tants somriures?

Un brindis per les nostres vides!

La princesa revolta

(ILS: Tamara Navarro)

Què li passa a la princesa que no creu en el seu rei?

Genocidi ideològic de la terra cap al castell…

Què li passa a aquest poble que no pensa igual que ell?

La terra per qui la treballa, sonen les veus i crida la gent…

Ha començat un altre dia a les contrades del Senyor,

avui els bufons de la Cort respiren ja un xic millor…

Camperols i gent de poble es dirigeixen a Palau,

la Princesa de la Revolta ha deixat anar el primer crit de por…

No deixis mai de bategar

el sentiment de llibertat,

no deixis mai d’anar endavant,

aquest cop el poble vencerà…

la Princesa de la Revolta!

Els guàrdies, a peu de porta, són atacats amb pedres i foc,

la resposta ha començat, aquest és només el primer avalot…

El castell mor entre flames, el poble ho celebra amb els seus cants,

sense rei i cap cadena, la princesa clava els seus ulls a la mort…

No deixis mai de bategar

el sentiment de llibertat,

no deixis mai d’anar endavant,

aquest cop el poble vencerà…

la Princesa de la Revolta!

Tornarem a brindar per la vida

(ILS: Anna Griera)

Encara que només siguin dos cops a l’any,

tornarem a brindar per la vida,

per la lluita i pels somriures.

El temps és un monstre immens

i no té els peus fets de fang,

però nosaltres ja hem après a jugar la partida.

Mira, sota el braç hi portem la tardor,

que reclama a crits la justícia;

adormida, amb cartrons, al racó.

Farà cinc anys vam alçar al cel la vida

i, avui, sembla més ampla i més viva.

La facultat ha canviat de lloc,

i jo, amb vint-i-cinc, quin desastre,

no tinc la llicència de res.

Gaeta queda a prop i, aquest cop,

potser trobarem en l’etern

la raó de l’efímer; la passió.

Ja ho veus, condemnem el silenci d’aquells

que han volgut fer ignorant aquest món,

que pregunta pel dubte de tot.

Farà cinc anys vam alçar al cel la vida

i, avui, sembla més ampla i més viva.

No renunciarem a les il·lusions.

Creixerem, i serem flors per la revolució.

Com el recompte d’aquells dies,

com un preludi dels nous anys;

tornarem a brindar per la vida.

Quan no abrigui aquest món

(ILS: Anna Griera)

Una gran tela d’aranya

t’ha estat envoltant molt temps,

t’ha robat les abraçades,

se t’ha endut lluny, com el vent.

Invisible, com les trampes,

m’ha ferit a mi també,

sense poder acomiadar-me

se t’emporta lentament.

Et dono un cel clar d’esperança,

el lloc més gran per retrobar-te,

que tinc més besos que paraules.

Et dono les mans, et dono el meu cor,

la meva calor quan no abrigui aquest món,

t’enyoro i t’abraço, et dono els records,

seré la claror que fa fora les pors.

Quan et tinc al meu costat

em pregunto si tu em sents,

tens l’hivern al teu esguard,

d’horitzons subtils desfets.

Puc convidar-te a ballar?

Pots escapar del no res?

Potser t’ho puc dir cantant,

pots sentir la meva veu?

Potser és per tu

(ILS: Tamara Navarro)

Potser per tu porto balcons de roba estesa,

i el meu viure té parets de pedra seca,

potser per tu, de barraques i conreus plens d’oliveres,

potser per tu.

Potser per tu vénen els mesos sense erra,

neixen torrents amb l’esperança per bandera,

potser per tu l’estiu és un pont de la primavera,

potser per tu.

Potser per tu tinc aquest plor de polseguera,

una llarga pena que pesa com una pedra,

potser per tu hem après que la vida no s’espera,

potser per tu.

Potser és per tu que tenim deltes i albuferes,

i temps a les mans per cuidar la nostra terra.

Treballant la fruita dolça i la verema;

d’un anhel de llibertat ets la trinxera.

Potser per tu arrenca amb vi la nostra festa,

i s’alça la muixeranga com ho fa, al camp, la corbella,

potser per tu la gent té ganes de riure per sempre,

potser per tu.

Potser per tu de bat a bat obrim finestres,

i gaudim, secretament, de tota la brisa que entra,

potser per tu, de la mar mediterrània ets havanera,

potser per tu.

Potser és per tu que tenim deltes i albuferes,

i temps a les mans per cuidar la nostra terra.

Treballant la fruita dolça i la verema;

d’un anhel de llibertat ets la trinxera.

D’un anhel de llibertat ets havanera.

Que no et falti mai la sort

(ILS: Anna Griera)

Hi ha trens que marxen d’hora,

just quan hi ha feines que s’acaben.

Que no et falli mai la sort,

escriptor de matinada, venedora d’abraçades.

No fem sols mai cap viatge,

hi ha àvies, i nois amb barrets de llana.

Que no et falli mai la sort,

conductor de cançons, de veu esquerdada.

Explica’m com passes els dies,

quan ho necessitis, tens la meva mà.

Crida que vols viure lliure,

xiula, dispara, i no em deixis anar.

Baixa del bus a cara o creu,

i si em preguntes quin camí hem d’agafar,

que no ens falli mai la sort,

manobre de veritats, trobador a la deriva.

Sigues sempre tu mateix,

no et deixis dominar, buida la gàbia.

Que no et falli mai la sort,

domador de la paraula, poeta de mitja jornada.

Explica’m com passes els dies,

quan ho necessitis, tens la meva mà.

Crida que vols viure lliure,

xiula, dispara, i no em deixis anar.

L’arbre del demà

(ILS: Anna Griera)

En una taverna del casc antic del poble,

veiem passar la nit entre les dents del Pedraforca.

La vida és un glop i, com el te, pot semblar amarg.

Avui bevem a poc a poc, no ens ofeguen els anys.

Somriu, que estem vius! I ajuda’m a mirar,

a entendre aquest món, que no em vull sentir estrany.

Vull desprendre’m de tot, carregar al meu llom

allò que no pesa, les idees, i els detalls.

Crido, pel batec que aquesta pàtria implora.

Plora, pel bressol i el cant dels qui vindran.

Arran, com la sega d’or dels nostres camps.

Dorm, i desperta’t molt més fort.

Arribaran poetes per camins sense asfaltar,

al teu ventre creixerà el futur.

Podràs tocar els estels, i t’hi voldràs gronxar,

en peu de guerra, tancaràs els ulls.

Arrelarà a dins teu, l’arbre del demà.

Vull aprendre de tu, dels mapes que hem marcat

a la nostra pell, mig del camp, mig de la mar.

Com la pedra de riu, vaig lent per anar lluny,

sigues l’aigua que m’empeny, sigues delta, sigues vall.

Crido, pel batec que aquesta pàtria implora.

Plora, pel bressol i el cant dels qui vindran.

Arran, com la sega d’or dels nostres camps.

Dorm, i desperta’t molt més fort.

Arribaran poetes per camins sense asfaltar,

al teu ventre creixerà el futur.

Podràs tocar els estels, i t’hi voldràs gronxar,

en peu de guerra, tancaràs els ulls.

Arrelarà a dins teu, l’arbre del demà.

Et dono casa meva

(ILS: Eva Colldeforn)

Arrenca l’any i arriba abril;

hi ha un país que és país nostre

i és país com les arrels.

I dient sud diem país,

que és dir arrels, dir que vivim,

perquè volem, perquè existim.

Quilòmetres fan Delta avall,

els ponts de l’Ebre,

i tot el que els nostres governs volen canviar.

I quan passem per Burjassot,

recordem i no oblidem

companys i amics que ja no hi són.

Cap a Alacant, tenim concert,

pel 9 d’octubre, mil carrers;

seran mil cops que guanyarem.

T’estimo, Alcoi, i et beso els peus,

potser són cendres, o la gent,

barranc del Cint; et veig, on ets?

Tocar la mar un juliol,

per La Marina, prop de Xàbia,

arribar a Eivissa aquell agost.

De Santa Eulàlia a Llucmajor,

Tramuntana és dir amor;

«amor, t’espero a Maó».

Et dono casa meva,

et dono tot allò que porto a dins de les butxaques.

Et dono la mirada,

et dono i només dono; no perdrem mai la batalla.

Voldria dir-te, avui,

que cal guanyar per fer possible el somni i les paraules.

I, algun dia, amiga,

fer l’amor sense posar preu a les nostres cares.

Amb avions s’escurça el món,

i el meu món comença aquí,

aquí et deixo una cançó.

A les espatlles, llibertat;

el dibuix de poder ser,

d’esdevenir sense horitzons.

Bec de La Tet fins a Canet,

que és beure el cel, beure’t a tu,

i ser un setembre al Rosselló.

Sempre hi haurà un mur obert,

damunt dels Ports, camí a Beseit;

tens el país sota els teus peus.

Et dono casa meva…

Cloenda

(ILS: Tamara Navarro)

Fa tan de mal que porto un dolor estrany que viatja sempre amb mi,

com un revòlver apuntant el cap o, al canell, un punyal petit.

Ni t’imagines el forat tan gran que m’habita al mig del pit.

Un meteorit m’ha foradat la pell, un impacte, un imprevist.

Dilueixo amb sang aquest verí: com t’abraço? Això és tan trist.

Tothom em diu que és qüestió de temps, però el teu temps ja no és aquí.

Alguna cosa va fer «crac» dins teu, un silenci, l’eco d’un crit.

Ressituo els dubtes que tinc, una calma que no sé dir.

No vull tancar els ulls, la memòria no té parpelles

i et mantenim tan viu en el record,

si construïm el dol a poc a poc i són de fusta les bastides

que avui sostenen els nostres cors.

Acostumat a recórrer amb motor i arribar en algun punt,

no tinc vehicle, no tinc carretera que m’acosti cap a tu.

Deixo el meu cos a la mercè de lleis intocables, i caic al buit.

La gravetat em salvarà del mal de romandre quiet i mut.

No vull tancar els ulls, la memòria no té parpelles

i et mantenim tan viu en el record,

si construïm el dol a poc a poc i són de fusta les bastides

que avui sostenen els nostres cors.

Vull sentir la vida

(ILS: Eva Colldeforn)

Vull sentir la vida que tens a dins,

salvatge, com les fonts del camí.

Les arrels em criden, i em crides tu,

salvatge, com el tro que esquerda el mur.

La nit descarrega tots els gats a les teulades,

i el taronja dels fanals s’ha instal·lat a les parets.

Avui, que et tinc a prop, t’ho dic amb llum de lluna;

el millor lloc del món ets tu, no en tinc cap dubte.

Vull sentir la vida que tens a dins,

salvatge, com les fonts del camí.

Les arrels em criden, i em crides tu,

salvatge, com el tro que esquerda el mur.

Hi ha un cel de poesia en el sostre de la ciutat,

i a les baranes dels balcons arriba amb febre la tardor.

Després de l’amor, no diguis res, vindrà la pau.

Després de la guerra, tot; per als qui lluiten.

Vull sentir la vida que tens a dins,

salvatge, com les fonts del camí.

Les arrels em criden, i em crides tu,

salvatge, com el tro que esquerda el mur.

La meva sort

(ILS: Eva Colldeforn)

Ara que han passat els anys

i els nous dies porten febre,

des d’aquí, com hem fet sempre,

vull trobar-vos en el cant.

Sigui ferms o amb la veu feble,

cançons d’ara i per demà,

de la guerra i de l’amar,

sense pau, jo vull tempesta.

Vindran els dies alegres,

sonaran cançons d’abans,

abastarem tots els somnis,

que s’acabi el vi, companys.

La meva sort ha sigut

tenir la vida en el cant,

fer que cantar-la tots junts

s’assembli a la llibertat.

La meva sort, la meva pau:

fes que s’assembli a tu la llibertat.

No sé quina és la drecera,

m’he posat a caminar:

m’estiren cap endavant

vents d’anhels i meravelles.

Quan emmetzinin la sang

els ai al cor d’aquest segle,

les cançons seran com pedres,

amor meu, no passaran.

La intensitat

(ILS: Tamara Navarro)

Vas arribar descalça, després d’un hivern massa llarg,

il·luminant com fogueres a la nit de Sant Joan.

Guardo el foc d’aquelles hores, i ara em sento un polvorí,

a punt per la mascletà del silenci de mirar.

Em retorna tot l’oxigen, quan dels ulls rebo la pau

que amnistia els desencerts que cometo a l’estimar.

Ja no noto la condemna del pes mort del pas dels anys,

són els dies que s’encalmen; neix el sol al nostre mar.

Deixo enrere les presons i els seus soldats,

i m’entrego als braços lliures de la intensitat.

Et respiro lent, perquè tinc ganes de somiar.

Mira, vida: cuidaré la lluna com un far.

He llegat aquesta causa al puny del meu demà,

i es desferma la riquesa de sentir-me acompanyat.

Aquesta és la meva guerra, la que em porta a caminar,

és la flor del taronger, la que ens duu a fer-ho plegats.

Deixo enrere les presons i els seus soldats,

i m’entrego als braços lliures de la intensitat.

Et respiro lent, perquè tinc ganes de somiar.

Mira, vida: cuidaré la lluna com un far.

La petita rambla del Poblesec

(ILS: Anna Griera)

Assegut a la Plaça del Sortidor

aquí t’espero, com si fos el primer bar,

La Boheme, on comença el carrer Blai,

que és la petita rambla del Poble Sec.

Parla’m de la pluja que ha plogut,

d’imatges molles als miralls damunt l’asfalt,

potser és per això que el teatre està tan buit,

potser és per això que avui sento tan buides les meves mans.

Tornarem a posar els peus damunt la sorra,

a la platja de Barcelona,

alguna nit de juliol.

I escriurem que no ens prendran mai més la vida,

que donem veu a les veles

quan cantem rumbes al port.

Parla’m de la vida que ha de vindre,

de tots els homes que estimen als altres homes.

Et pregunto si existeix la humanitat,

si hem de declarar la guerra a algun exèrcit d’ignorants.

Mira, jo ja t’he vist plorar,

i creu-me quan et dic que em passa igual,

quan em cantes les cançons mentre treballes,

assenyalant-me els dubtes com martells dins del meu cap.

Tornarem a posar els peus damunt la sorra…

Mentre a la cuina s’acumulen

els plats i els gots del sopar d’ahir a la nit,

tinc por de posar ordre a aquesta vida,

o de fer-ho quan ja sigui massa tard.

Penso, quina sort tenir cançons

per explicar-te que a vegades sóc al fons,

i treure l’energia necessària

per lluitar i sobreviure en aquest maleït món.

Tornarem a posar els peus damunt la sorra…